Ens trobem que Borriana, dins del món de les lletres, no ha
estat una ciutat gens anodina, si més no recentment. Fins i tot és una ciutat,
comparada amb la gan majoria de les ciutats valencianes de la seua categoria,
excepcional. Compta amb una gran nòmina d’escriptors, més o menys consagrats i
reconeguts, o amb el bon propòsit d’arribar a ser-ho. Aquest bressol
d’escriptors, arranca amb una personalitat molt coneguda en el món de les
lletres catalanovalencianes com és ARTUR PERUCHO I BADIA. Va nàixer a Borriana
el 1902, quan son pare, natural de Xàbia, i cap de telègrafs, va ser-hi
traslladat. Als onze anys va marxar a València, d’on era la mare. Va morir a Mèxic
el 1956.
“El cronista,
del balcó de la casa, veu un braç de mar blava; i la visió lluminosa de la mar
li recorda—sentimentalment—la seva València benamada, per la qual voldria nous
dies de glòria esplendorosa. I l'esguard es perd en l'horitzó i, sense saber
com, arriba a la Malva-rosa i al Cabanyal per a enyorar-les dolçament, i—sense
adonar-se—, es troba que està meditant seriosament, quasi d'una manera
transcendental, sobre els problemes de la seva ciutat estimada.
Pensa en
l'estat espiritual de València, i es condol que una ciutat tan dinàmica, tan
eixerida, tan oposada a l'estèril immobilitat, no s'hagi decidit encara per
seguir algun camí ben definit.”
Són les paraules d’Artur
Perucho, un article publicat a «Taula de Lletres Valencianes», n. 12, el
setembre del 1928. Titolat València vista de lluny. Perucho és periodista, escriptor i polític. Començà de periodista a «El Pueblo» (1919)
i més tard col·laborà amb «El Imparcial», i «El Heraldo de Madrid». També col·laborà
amb l'escasa premsa catalana de l'època: «La Publicitat», «Nova Revista», «D'Ací
d'Allà», «Taula de Lletres Valencianes». Això ho compaginà amb la novel·la (Ícar o la impotència, 1930; Tots tres), el teatre (Sacrifici, La finestra oberta, L'home
dintre la gàbia) i la poesia. Va ser professor ajudant d'espanyol i de
català a la Universitat de Marburg (1930-32). Fou secretari de Jaume Carner,
ministre de finances de la república espanyola (1932). El 1936 s'integrà al Partit Socialista Unificat de Catalunya, i fou director
del diari del partit «Treball. El 1939 s'exilià a Mèxic, i poc després fou expulsat del PSUC. A partir del 1942 fou secretari de redacció de «Tiempo», a Mèxic.
Per acabar, per delicadesa
de Josep Palomero puc llegir-vos la primera pàgina del capítol XIX d’Icar o la
impotència:
París, a la
matinada, és una ciutat estranya, fosca i misteriosa.
Carrers
inacabables, que són com una processó de farols a mig encendre; carrerons tortuosos
i absurds, que semblen retorçuts per un dolorós suplicio; camions misteriosos,
dels quals no se sap ni on van ni d’on vénen, i que deuen ser els que porten el
dia a l’horitzó per a que aparega unes hores més tard…
Passen —solitaris— uns homes negres i
unes dones horribles. Cadascú, porta dins el seu fred i el seu dolor. Són
ombres dins l’ombra. Són ser deshumanitzats, que es fonen amb la boira i la fan
un poc humana…
Tristany, durant moltes hores, va
ser una ombra més, dins el misteri de la nit.
Tots sabem que hi ha un
carrer que rep el nom d’Assumpta González Cubertorer. Però, qui va ser? Si
busquem a la Viquipèdia, hi trobarem:
Assumpta González i
Cubertorer (Borriana, Plana
Baixa 1917 - ) Autora dramàtica. Ha conreat la comèdia.
Algunes de les seues obres dramàtiques són:
- De més verdes en maduren (1970)
- Arribaré a les set...mort! (1972)
- El crit del cel (1973)
- El passadís de la mort (1978)
- Tots en tenim una (1983)
- Nina i els altres (1986)
- Especialitat en homes
- La Pepeta no és morta
- Un polític supersticiós.
- La mare...quina nit.
- El món a fer punyetes!
- El venedor de coca.
- Adrià, un torero català
- Enigma d'una mort
- Necessito una infermera
Durant l’eclosió d’escriptors borrianencs
a partir dels anys 80, crec que no és aliena l’Agruapció Borrianenca de
Cultura, si bé abans hi ha hagut un conreador solitari de les lletres, de justa
fama a Borriana, si bé, pels temps en què va haver de viure, allunyat de les
influències poètiques exteriors, la seua obra no ha traspassat els llindars de
la nostra ciutat. Em referisc a Juan Bautista Tejedo, el Bessó. Sense tanta
pretensió podríem també nomenar Vicent Monsonís. I un munt d’escriptors i
versadors que emparats en el butlletí de l’ABC hi van anar plasmant els seus
afanys literaris… Safont, Mesado, R. Roselló… i tants d’altres. Quina casualitat
que els escriptors que comencen a tindre trascendència més allà de la nostra
ciutat estiguen lligats tots d’una o d’una altra manera a l’ABC! I tinguen també
estudis universitaris. Tant els naturals de Borriana com els que l’adopten
definitvament, com és el cas de JF Escudero o de mi mateix.
Comencem,
doncs, parlant d’aquest grup.
Josep Palomero
Almela, nascut el 1953. És catedràtic d’institut, llicenciat en filologia hispànica,
acadèmic de l‘AVL i ha estat comissari europeu de les llengües.
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Vicent Franch i Ferrer va ser Síndic Major de l’ABC. va nàixer el 1949.
|
||||||||||||||||||||||||||||||
La naturaleza de la verdad está en la búsqueda, en el lenguaje que
construimos mientras indagamos qué es la verdad. Es un proceso infinito con
algunos paréntesis sublimes. De repente, parece que has llegado, que has
descubierto su esencia, que ya eres capaz de definir la verdad en cuatro
palabras. Es mentira. Sólo existe la indagación permanente, el trayecto
impreciso e imperioso. Cuando crees poder definirla: Dios, el amor, el bien común,
el sexo, la locura, se te aparecen las palabras que urdieron quienes andaban
buscándola antes que tú y comprendes la pequeñez de tu escenario. Nunca estará
completo.
Són paraules de Josep Fèlix Escudero i Pitarch va nàixer a Atzeneta del Maestrat, 1946). És un escriptor borrianenc en català i castellà. Es llicencià en dret i ha treballa com a assessor d'empreses, i ha publicat alguns articles al diari Levante. Començà a escriue poesia en castellà i la seva primera obra publicada fou Historias a la luz de una ventana ocre. El 1977 publicà el seu primer poemari en català, Paraula de Miquel, amb el que guanyà el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia.
El 1983 publicà Libertad Provisional i el 1984 Discursos de salvació, que obté el premi Rois de Corella de poesia. En 1985 escriví Burriana a la luz i el 2001 Presagi del Tacte. Traduí al castellà Anxos en tempos de chuvia de Miguel Vázquez Freire. En 2008
publica Los nombres que has tenido, en l’Editorial Versos y trazos, de València.
Recordem un
fragment de “Paraula de Miquel”, premi V.A, Estellés. Pàgina 16.
“Finalment,
les illes Columbretes. Aquests illots que es veuen, els dies clars, des de la
costa on he nascut i visc. És una expedició d'amics eixint del port de Peníscola,
en una golondrina còmoda i nova, amb un patró vell i rondinaire. Hem tingut
sort: el sol impera, la mar és beata i blava, el vent s'oculta. Ens ho
confirmen els mariners: pocs dies a l'any com aquest darrer dissabte de juny.
En la parla de la professió, és gairebé calma blanca. Calma blanca em sembla
allò que en anglés s'anomena, un poc més tètricament, dead calm. Hi ha una pel·lícula
de Philippe Noyce del 88 amb aquest rètol: la història d'un assassí, petorbat i
lúbric, que s'ensenyoreix d'un iot aprofitant aquesta calma extrema, pacífica,
total.”
És un fragmanet de Les hores fecundes de
Joan Garí (Borriana, 1965) es escritor y profesor de lengua y literatura en l’Ensenyament
Secundari. I actuaalment és el Síndic Major de l’ABC.
Doctorat en Filologia Catalana per la Universitat de València,
és també colaborador habitual en diferents publicacions, com el diari Público,
El País, El Temps, El punt, Avui, Serra d’Or, Caràcters o L’espill.
Tot i que s’inicià en el món de la literatura a través de l’assaig,
ha cultivat els més variats gèneres literaris, entre ells la novel·la, el
dietari o la poesia.
En el camp de l’assaig ha publicat "Signes sobre
pedres" (1992), "La conversación mural" (1995), "Un
cristall habitat" (1999) i "Un ofici del segle" (2000).
També és autor dels dietaris "Les hores fecundes"
(2002amb el que s’estenà en la narrativa, i "Senyals de fum" (2006),
asix com de les novel·les "On dormen les estrelles" (2005) i"La
balena blanca" (2007).
Por últim, també ha cultivat la poesia amb els títols
"Poema d’amor en dos temps" (7iMig, 1999) i "Física dels límits"
(7iMig, 2001).
A tot el llarg d’aquest itinerari ha obtingut
els següents premis literaris:
-
Premio de Ensayo Fundesco, 1994, per "La
conversación mural".
Ciutat de Vila-real de poesia, 1999, per "Poema d'amor en dos temps".
Premi de la Crítica de l'Institut Interuniversitari de
Filologia Valenciana, 2000, per "Un cristall habitat".
Premi de la Crítica dels Escriptors
Valencians de ensayo, 2001, per "Un ofici del segle"
Ciutat d'Alzira
d’assaig, 2001, per "Les hores fecundes: notes per a un llibre
d'estil".
Ciutat de València-Jaume
Roig de novel·la, 2004, per "On dormen les estrelles".
Joanot Martorell
de narrativa de Gandia, 2007, per "La balena blanca".
I ara una deferència del mateix Joan Garí.
Una aforismes que encara no han estat publciats:
Parlant, parlant és
la manera més segura de no arribar a entendre’s mai.
La diferència entre
l'obra ben feta o l'obra mal feta a vegades rau en una cosa tan insignificant
com saber posar una coma. Heus ací les noves classes socials: els qui dominen
la sintaxi i els qui la conculquen.
Si, quan t’elogien,
no tens la sospita que estan parlant d’una altra persona, llavors estàs inequívocament
i inevitablement perdut.
Una
altra persona que també va estar lligada a l’ABC: Vicent Abad. Ell mateix s’ha
definit com una persona que no és escriptora, però que, en no trobar ningú que
portara a terme la novel·la amb què pretenia recrear els temps gloriosos del
conreu, comerç i exportació de la toronja a Borriana, es va veure obligat a
escriure-la ell. Per tant aquesta és l’única obra literària que ha publicat i
que potser algú de vostés haurà llegir: El jardín de las Hespérides.
Diu Josep Palomero: “Todo lo que Vicent sabe del mundo de la
naranja está aquí, encajado en la línea argumental de la narración”, quien
valoró que el microcosmos de la historia local es la novelación del siglo XX. Añadió
que Vicent Abad pudo tener una “premonición” al crear el Museu de la Taronja,
ya que se suele hacer museos de lo que no existe, en referencia a la crisis de
la agricultura naranjera actual, así como a la oportunidad de recoger en el
museo la historia naranjera “antes de que no quede ningún naranjo en
Burriana”.
“El jardín de las Hespérides”
cuenta la historia de una saga familiar entrelazada con hechos históricos. El
final de la novela coincide con el fin de la guerra civil. La mayoría de las anécdotas
que se cuentan a lo largo de las casi 300 páginas están basadas en hechos
reales. Tiene un trasfondo costumbrista y quiere ser, a la vez, un canto a la
amistad.
Joan Pla:
El baladre creixia a garberes a tot el llarg del barranc que passava per devant de ma casa. M’agradava veure’l sempre tan verd i ell agraïa els glops de sol que queien com un cant de cadernera i treia pels caps de les seues branques unes flors roses que mai no he tastat perquè dicen que són força verinoses.
El baladre creixia a garberes a tot el llarg del barranc que passava per devant de ma casa. M’agradava veure’l sempre tan verd i ell agraïa els glops de sol que queien com un cant de cadernera i treia pels caps de les seues branques unes flors roses que mai no he tastat perquè dicen que són força verinoses.
El baladre creixia en
company d’un riu de pedres, i per això, quan jo era menuda, pensava que el riu
deuria fer olor de pedra ramblenya. El barranc lliscava com una serp ampla i es
perdia tot buscant la mar entre una
renglera de lledoners que, a la tardor, dibuixaven lledons negres entre el seu
verd.
Aquest és el fragment amb que comença Mor una vida, es trenca un amor, de Joan Pla, Artana, 1942. Joan Pla s’estableix a
Borriana el 1971, arran del seu matrimoni amb Mercedes Ramos i s’integra també
en l’ABC. Treballa com a professor i, establert a Godelleta (València), durant
uns anys, comença les seues provatures literàries fins que el 1980 se li premia
una narració curta, premi Malva-rosa, No
fiqueu llorers sobre el meu nom. L’any següent queda finalista dels premis
Ciutat de València amb Mor una vida, es
trenca un amor i, arran d’ací, el 1984, amb el naixement de Gregal llibres,
emprén una carrera literària que ha culminat amb uns quants premis i una
ciquantena de novel·les, repartides en unes quantes editorials valencianes i
catalanes.
Entre
els premis cal destacar, a més, el Ciutat de Vila-real, Ciutat de Torrent, Amb Cartes d’amor i de mort, Ciutat de Borriana,
amb El cant de l’últim rossinyol,
Vila de l’Eliana, amb La venjança dels
criptosaures, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, amb El Tresor de Barba-rossa, Bancaixa de
Literatura Juvenil, amb Només la mar ens
parlarà d’amor, Vicent Silvestre de Literatura infantil, amb L’autobús d’aniràs i no tornaràs, i,
recentment, l’Enric Valor, de Literatura juvenil, amb La maledicció del Graal càtar.
A
més de les obres citades, cal destacar: El
temps no passa per Montmartre, L’illa
del faraó, L’estranya mort de Berta,
Camí sense retorn, Pou sense fon son the rocks, El secret del collar de diamants,
finalista el 2009 del Ciutat de Torrent, El crim del mas maleït, El misteri del collar de diamants, i La
violnista de París, finalista també el 2009 del Bancaixa d’Alzira, Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Bulding, novel·la negra, Edic. 96, entre una cinquantena llarga d'obres.
Entre
el públic més jove cal destacar, Grafitis,
L’ordinador màgic, L’anell del papa Luna, L’avi Sòcrates i la bruixa Elisenda, Mussa, el fill de Barba-rossa, o L’autobús
Jordiet, pirates i bandolers…
(bloc de totes les obres: llibresjoanpla.blogspot.com)
(bloc de totes les obres: llibresjoanpla.blogspot.com)
Ens hi vam
acostar i vam descobrir que era tot un búnker. Ens vam quedar aturats. Aquell búnker
devia ser de la primera o segona guerra mundial, vam pensar. I aleshores ens va
vindre al cap com un paradís com aquell podia ser malmés o esborrat per la
desraó dels homes. Tot i que no seria l’únic senyal que va quedar de la invasió
dels alemanys en terres bretones que, segons vam saber més tard, havien assolat
la ciutat de Brest durant la Segona Guerra Mundial. Céline i jo buscàvem on
refugiar-nos, si més no, de moment, i vam observar l’entrada que tenia. I hi
vam penetrar com uns furtius. Dins estava relativament net. La pols que tot ho
envaeix. Però era lliure de pedres o de restes de metralla. De manera que vam
decidir que, de moment, ens hi quedaríem. Que si els alemanys l’havien construït
per matar, nosaltres hi faríem l’amor. Fes l’amor i no la guerra, era el lema
dels hippies, feia anys, i nosaltres el duríem a la pràctica i profanaríem amb
el nostre amor el santuari fet per a la destrucció.
Aquest pàrraf és una primícia
que us he oferit de La violinista de París que eixirà publicada ara al maig a
Bromera, finalista, com us he dit del Premi Bancaixa d’Alzira 2009.
I, una volta, hem fet referència
als escriptos més clàssics, com està el panorama a Borriana, actualmente? És l’ABC
la que continua fent emergir nous escriptors?
Sí i no. Tenim per un costat
gent vinculada directamente a l’entitat, com Isabel Marín, esposa del Síndic
Major, Joan Garí, i Glòria Olivares i Iban Leon Llop. I en tenim d’altres, com
Julián Arribas i Juane Gumbau que no hi són directamente ni sé si són socis.
Marín, Isabel naix a
Vilafranca del Maestrat, 1964 |
||||||||||||||
|
||||||||||||||
Glòria
Olivares Muñoz, natural de Borriana.
Està vinculada directamente a l’ABC.
Entre els seus premis ligeraris hi podem comptar amb
el dels Jocs Florals Vila de Nules 1.999 pel treball La música en el xiquet com a element educatiu.
També pel conte infantil El relat que conta com els de Tales es van convertir en bons dolçainers.
El dels Jocs Florals Vila de Nules 2.000 per la
redacció del conte infantil Pirata i Mollet.
-Premi de narrativa en valencià "Francesc
Bru" de Canals per la redacció de l’obra Els hereus de la derrota
-Segon premi dels Premis Maig de Narrativa 2006,
convocat per l’Agrupació Cultural El Guitarró de Vila-real, pel relat La jove i el mariner cubà. I el 2007,
pel relat Mossén Maties.
Ha
publicat a Tabarca Llibres la novel·la juvenil Tractes amb el diable.
Julián Arribas, borrianenc, exerceix com a professor al col·legi Salesià. Ha publicat tres
novel·les:
Julián Arribas Pérez (Borriana, 1966) és un docent especialitzat en Ciències i músic de rock,[1] ha publicat mitja dotzena de novel·les: La tercera habitació (Tabarca, 2003); El rostre de la innocència, finalista del II Premi de Novel·la Juvenil “Ciutat de Borriana” (Tabarca, 2004); Tan breu com un clac de dits, obra guanyadora del Premi Vila de Betxí (Ajuntament de Betxí, 2005, i Revista de Burriana, 2005); El manuscrit Samos, obra guanyadora del IV Premi de Novel·la Juvenil “Ciutat de Borriana” (Tabarca, 2006); La maledicció de l'araucària (Edicions del Bullent, 2006), novel·la escollida a Catalunya per la revista Faristol com a una de les novel·les més interessants publicades entre 2005 i 2006 i El misterio de Vorana (Dylar, 2011).
Amb el relat La delicada flaire del vi va guanyar el XXVIII Premi Picassent “Cristòfor Aguado Medina” (2006). En l'àmbit de la poesia és l'autor de: Imatge, Premi Flor Natural dels I Jocs Florals de Vall d'Uixó en 2006; A ulls clucs, Premi de Poesia “Antoni Ferrer” en 2007; A la vora de l'abisme, XXIX Premi de Poesia de Picassent “Cristòfor Aguado Medina” (2007); La fecunditat del fang, XXXIII Concurs de Poesia Jocs Florals Torroja del Priorat (2010); El brot i la branca, I Premi Nit de Poesia al Carrer de L'Ametlla de Mar (2010); El seny gràcil de felí, IX Concurs de Poesia en Català “Fundació Manyà”, Tortosa (2010); Espurnes de l'alba, V Premi de Poesia “Castell de Suera” (2011) i Els poemes del navegant, XXXIII Concursos Culturals de l'Ajuntament d'Almenara, XXXIII, Premi Pròixita de Poesia (2011).
També ha publicat alguns llibres d'investigació i divulgació històrica, com ara Les creus de maig (2008) i el volum II de la col·lecció Burriana en sus fallas titulat Crónica de los hechos falleros acontecidos en Burriana durante la década de los años 40 (2009), editats pel Grup d'Estudis Històrics Fallers. Com a dramaturg, va guanyar el premi a la millor obra inèdita en el Certamen de “Teatre en Valencià” de Borriana (2009) amb l'obra teatral L'enigma del lacasito i el Premi a la Millor Direcció, guardó que també va rebre els altres dos anys que es va presentar a concurs (2008 i 2010). Ha participat en diversos actes socio-culturals, dels quals cal destacar els actes de manteniment de les Falleres Majors de La Vall d'Uixó (2009), l'acte de manteniment de la Reina Fallera Infantil de Borriana (2007) i els actes d'homenatge al cardenal Tarancón a Borriana i a Castelló en 2008, entre altres. Ha escrit els pregons per a les falles de Borriana des de 2008 fins a 2011 i altres textos fallers (estudis monogràfics en llibrets fallers, explicacions de monuments i poemes d'homenatge) amb els quals ha rebut altres guardons.
(actualitzat el 7/05/2013)
Juane Gumbau, Borriana, 1970, llicenciat en Filologia Hispànica en les especialitats de literatura
espanyola i valenciana, es dedica a l’ensenyament, al col·legi Salesià, tasca
que combina amb el conreu de la lletra i la creació d’històries. Reconeix
que li cal estabilitat per a escriure i pressió, ja
que es relaxa amb facilittat.
“A
la literatura valenciana le sobran miedos y le falta buena prensa para llegar
al público”
Pot un xiquet que
ha mort fa 25 anys tornar a passejar-se pels carrers d’una ciutat? Són els àngels
reals de debò? Una teranyina d’històries es desenvolupen amb un lligam comú: un
jove misteriós que nega de bondat els cors d’aquells que el coneixen. Tal com caragols de mar és una novel·la que parla de la recerca
d’identitat d’un ésser que ben bé podíem ser qualsevol de nosaltres.
Juane ha publicat
ja dues novel·les juvenils a Tabarca Llibres i una infantil a Aguilar.
A Tabarca ha
publicat L’àngel de la mort, i Tal com caragols.
L’Àngel de la mort és un llibre enigmàtic en què veurem portes estelars a uns altres mons, un ‘mail’ esgarrifador, una amenaça d’algú que ha mort fa més de vint-i-cinc anys… La lectura d’un llibre fantàstic aboca Adrià i els amics a un perill real que pot dur-los a les portes de la mort.
Tal com caragols de mar és una novel·la que parla de la recerca d’identitat d’un ésser
que ben bé podíem ser qualsevol de nosaltres.
Josep
Maria Chordà. Nacut a
Borriana. Ha publicat dues narracions infantils. Carlota, a la banyera i Un
tresor molt ben guardat. Editor,
amb Carles Bellver i Vicent Rebollar, i col·laborador del fanzine electrònic Contes
per a Extraterrestres (1993-2002), on va publicar
amb el meu nom i diversos pseudònims.
Poesia publicada en 62
poemes per a l'Ovidi, diversos autors, Bròsquil 2008
Llibres
autoeditats en lulu.com
Obert tota la nit, 2007. Recull de narracions que tenen com a
rerefons el Music Bar Jamaica de Borriana.
Poesia completa 2000-2008, 2008.
Piu d'àngel, 2008. Novel·la eròtica.
DIUMENGE
Massa cansada la ciutat
per oferir-me un dia nou,
apàtica sota una pluja
que no netejarà els carrers
ni apavaigarà tanta set.
M'arrecere en el primer bar
que trobe, demane un cafè
i espere que s'aixeque el temps
inventant paraules diàfanes.
Pluja lenta i paraigües negres,
renaix de sobte la nostàlgia
i em veig al carrer Sant Vicent,
on els meus pares em portaven
els dissabtes quan vesprejava.
Una tassa de xocolata,
rutinària recompensa
per als dies crus de l'hivern.
Segur que els pares eren joves,
es preocupaven pel lloguer,
per pagar la lletra del cotxe
que s'acabaven de comprar...
M'és impossible recordar-los.
Eren més joves que jo ara,
quan pense en ells en aquest lloc
intentant-los rostres i gestos.
És la ciutat grisa i anònima,
amb un regust de Calle Mayor
i de mirades de prenombra.
Iban Leon Llop (Borriana,
1975) Llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona, des de
l'any 2007 és professor de Llengua i Literatura catalanes a la Universitat de Sàsser
(Sardenya). Ha treballat com a professor
de català a la Universitat de Salern i com a professor de llengua espanyola a
les universitats l'Orientale i l'Instituto Universitario Suor Orsola
Benincasa de Nàpols.
Col·labora
des del 2007 amb l'Ateneu Alguerès en l'organització d'activitats relacionades
amb la literatura i cultura catalanes.
Pel que fa a la producció literària,
ha publicat els poemaris Crònica de Calàbria (2009), Premi Alfons el
Magnànim de poesia en valencià; Llibre de Nàpols (2003), Premi Ausiàs
March 2002; Blue Hotel (2000), Premi Miquel Àngel Riera 1999; Pell
de salobre ( 1999) Premi Salvador Espriu per a poetes joves; Fustes corcades ( 1998) Premi Martí
Dot i Des d'una habitació sense llum (1997) Premi Vila de Nules. També ha col·laborat
amb la productora cinematogràfica Institut del Cinema Català en la traducció de
guions cinematogràfis i ha traduït de l'italià poemes de Giorgio Caproni per a
la revista Caràcters i l'obra dramàtica Passos lleugers de Dacia
Maraini, editada per Edicions 96.
M'acabe el cafè d'un sol glop
i no sé on posar-me aquest dia
que de sobte se m'ha fet vell...
Com donar cos a aquesta crònica
si no pare de repetir-me
històries de la meua infància
que de ben segur no interessen
ningú tret d'un parell d'amics?
I vull acabar amb les paraules
de Juane Gumbau extretes d’una entrevista que se li va fer:
Como yo, muchos jóvenes nos hemos
encontrado la vida bastante fácil, comparada con unas generaciones anteriores a
las que les tocó enfrentarse a problemáticas sociales mucho más espinosas. Quizá
por esa falta de lucha para conseguir las cosas, dicen algunos que la generación
del desencanto tenemos difícil vivir la vida en plenitud, ya que nuestro
criterio vital además de acomodado no es plural.
Doncs, bé, senyores i senyors.
Per a triomfar en qualsevol ofici, si no
és que la mare fortuna ve en el nostre ajut aleatòriament, hem de fugir de la
comoditat i de la inconstància. Cal vocació, esforç, imaginació, llegir i
llegir la gent que escriu millor que nosaltres i això és el que desitge i
demane a aquesta fornada d’escriptors i escriptores borrianencs joves que algun
dia ens hauran de substituir si més no, amb la mateixa il·lusió amb la qual nosaltres vam
encetar el nostre ofici per bé de la Nostra literatura i, si de cas, de donar a
conéixer el nom de Borriana.
*Amb posteritat a aquesta conferència
s’ha publicat l’Antologia dels poemes de
D. José Esteve Patuel (1923/2001)
A càrrec del Grup d’Estudis Històrics
Fallers de Borriana, (2012), de la mà de Julián Arribas, en què recull pràcticament
tota la seua obra, escrita majoritàriament en castellà.
